blog de JordiPuigRovira

Real o virtual, alarmista, mediàtica, potser sí que se’n parla massa de la “crisi”. La veritat, però, és que ningú no se n’escapa, d’una o altra forma, més o menys, ens afecta a la butxaca de tots. La desacceleració de la construcció (per no parlar d’enfonsament) està causant estralls en molts altres sectors i àmbits de la nostra societat.

Com no podia ser d’una altra forma, l’Ajuntament també sent els efectes d’aquesta malura. Amb la davallada de la construcció, les arques de l’Ajuntament deixen d’ingressar molts diners provinents de les taxes i impostos dels nomenats permisos d’obres. La, probablement, més important font d’ingressos del consistori està en recessió, i això és quelcom que s’ha de solucionar per vies diferents a un conjuntural increment de l’endeutament, ja que aquesta nova circumstància no és puntual ni passatgera. La solució ha de ser més sòlida i definitiva, i fins i tot jo m’atreviria a dir més solidària.

Amb la simple enumeració de totes aquelles coses que la Lluïsa Oller ha fet o està fent al llarg de la seva vida, és fàcil quedar-se curt de paraules d’elogi. Molts altres amics ja s’han escarrassat en detallar que la seva generositat està tocant, com si d’una vareta màgica es tractés, la integració socio-laboral del discapacitats a través dels Vivers de Bell-lloc i de la associació que presideix, la Parròquia de Santa Maria de Cardedeu a través de la seva activitat a la catequesi, i la integració social d’immigrants amb problemes, a través de la seva pròpia casa. Quan la vaig conèixer, això va ser el que potser em va frapar més. Des de feia mesos, tenia acollits a tres joves del Marroc sense papers. Va aconseguir que un d’ells anés a l’institut, i no va parar fins que no va aconseguir feina per als altres dos. L’acolliment de la Lluïsa va ser cabdal per a la posterior integració socio-laboral d’aquells nois. I després d’aquells en varen venir d’altres. Des de que la conec, ho ha compartit tot amb els més necessitats. I sempre els ha tractat com a membres de la seva pròpia família, sense demanar res a canvi.

A principis d’any es varen aprovar, entre d’altres, les ordenances relatives a l’habitatge. Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser que es va acordar que l’IBI dels habitatges buits podien veure’s penalitzats amb un recàrrec de fins el 50%. Aquesta mesura havia de servir per incrementar la disponibilitat d’habitatge de lloguer. En aquell moment em va semblar una proposta força agosarada per a les mentalitats conservadores d’alguns dels partits que li donaren suport. Però és que l’ordenança no determina el criteri d’avaluació per a saber si un habitatge és buit, i per tant no es pot aplicar el recàrrec corresponent de l’IBI. Per als més conservadors del consistori, més aviat va ser una operació de maquillatge per a fer creure que les seves polítiques socials són progressistes. En canvi, per als grups d’esquerres, allò va ser un estratègic primer pas per a poder arribar al que es va aprovar en aquest darrer Ple.

La gran família de la Televisió Local ha perdut un dels seus progenitors, un dels pioners que va tenir la gosadia de posar en marxa la Televisió de Cardedeu, la primera de Catalunya i Espanya. Després d’aquesta experiència, centenars de petites televisions locals naixien seguint les seves passes. Cardedeu quedava inscrita per sempre en la memòria del sector de la comunicació audiovisual.

Quan semblava que el Ple ja no donava més de sí, a darrera hora, varen entrar dues mocions promogudes per Iniciativa (ICV) i amb la col•laboració de la CUP. La primera per a fomentar l’estalvi d’aigua a Cardedeu mitjançant l’elaboració d’una ordenança, i la segona contra la captació d’aigua de la mina de Sant Mariano i la preservació del cabal ecològic de la riera de Vallforners.

Sempre havia entès que el moviment okupa era una reacció anti-sistema en defensa del dret a l’habitatge. I és per això que, amb reserves, puc entendre que una família amb pocs recursos ocupi un habitatge buit, en defensa d’aquest dret i per la necessitat de poder viure sota un sostre digne. És evident que aquesta és una de les pitjors assignatures pendents de la majoria de governs.

Aquest mes canvio el registre de la meva columna perquè no em puc treure del cap a la Marta, la nostra veïna i companya d’escola de la meva filla. Amb onze anys, fa pocs dies que ha perdut el seu pare d’una cruel malaltia. Davant de cops com aquest, sempre se m’ha fet molt difícil expressar el meu condol. Si gairebé no ens surten les paraules de consol per a la seva mare, que li podem dir a una nena d’onze anys?

Fa unes setmanes em vaig negar a signar un recull de signatures adreçat a la Diputació de Barcelona, i amb el que es pretenia fer pressió per a millorar la seguretat viària de la carretera de Cardedeu a Cànoves.

No soc ni un insensible ni un despreocupat, però és que hi havia molts motius per a no subscriure aquell document.

El darrer Ple va ser interromput pels xiulets d’un grup de joves, que va culminar així la seva acció de protesta per la precària situació de l’accés a l’habitatge. A l’uníson i com si ja hagués estat prèviament assajat, després de no ser aprovada (per 16 a 1) la moció presentada pel grup municipal de la CUP, es va desfermar la cridòria. Tot fa pensar que la unanimitat en contra d’aquesta moció, era per si mateix l’objectiu buscat pel regidor de la CUP, ja que el que proposava era exagerat i d’impossible acompliment.

Amb aquesta desafortunada frase defensava el Regidor Miquel Pujades que determinades atribucions no calia que passessin pel Ple, que es podia decidir en Junta de Govern i després ja es donaria comptes al Ple.

Tot i que no he trobat cap definició del que és un Ple Municipal, haig de suposar que es tracta d’un espai de debat on finalment, i per la majoria de Regidors, es prenen els acords que afecten al desenvolupament del poble.

Però, és aquesta la veritable funció del Ple?