Magnífic EQUUS

EQUUS
Gielgud Theatre, Londres
19 de Maig de 2007.

Si el fet que un dels protagonistes sigui en Daniel Radcliffe i que en una de les escenes surti despullat ha fet que més gent hagi anat a veure EQUUS, de debò que no m’haurà sabut greu. Perquè això haurà volgut dir que més gent ha pogut veure un excel·lent muntatge. Un fantàstic text, amb una interpretació sòbria, efectiva, directa. Si exceptuem segurament al propi Daniel Radcliffe a qui el paper d’Alan Strang li ve massa gran. Crec que malgrat que tingui l’edat que se suposa té el personatge (disset anys), és molt difícil que un actor a aquesta edat pugui tenir els registres que un personatge molt complex com aquest requereix.
De tota manera, això no desmereix en absolut la qualitat de l’espectacle. Especial menció a Richard Griffiths. Els seus llargs monòlegs, expressats amb una naturalitat impressionant, eren absolutament creïbles, amb una fina ironia en certs moments que trencava la tensió present en tota l’obra. La seva dicció, els seus posats… en fi, la construcció del personatge del psiquiatre és de lo milloret que he vist darrerament dalt d’un escenari.

Més aspectes sobre aquest muntatge. Els cavalls, les màscares eren fantàstiques, com metàliques, brillant amb la il·luminació de l’escenari –un altre aspecte a destacar-. I els actors que les portaven, ho feien amb uns moviments corporals que et recordaven molt els moviments d’un cavall. I el sò amb els « peus » metàlics que portaven, amb ferradura inclosa… Però especialment el treball de Will Kemp com a genet i com a Nugget, el cavall preferit de Alan Strang.
Els altres actors i actrius esplèndids. Joanna Christie com a Jill Mason, la noia que s’enamora d’Alan i qui l’introdueix a la feina en els estables. Jenny Agutter en el paper de la jutgessa…

L’aspecte no tant positiu, ja l’he avançat una mica abans. Crec que Daniel Radcliffe no acaba d’estar a l’alçada. Vaig trobar fluixa especialment una de les escenes més importants de l’obra, al final del primer acte, on Alan cabalca a Nugget, despullat, en contacte pell amb pell amb la del cavall, expressant amb les seves paraules i els seus gestos que la seva “comunió” amb EQUUS té molt a veure amb el plaer sexual. Li va mancar força expressiva per mostrar aquest aspecte més “orgàsmic” en les seves paraules, i el seu darrer “Amen”, després del punt màxim de tensió, en el moment del relax total, on calia mostrar explícitament com la seva ment barrejava aquest plaer carnal amb l’espiritual de la seva veneració pels cavalls, en aquest punt, deia, Radcliffe va fallar i una escena que hauria de ser la de més tensió dramàtica de tot l’espectacle, no aconsegueix aquest punt de màxim climax, just abans de la mitja part per deixar reposar al públic.

Amb tot, insisteixo a remarcar la gran qualitat d’aquest EQUUS londinenc. Un privilegi haver-hi pogut ser. Haver pogut escoltar les reflexions del psiquiatra en boca de Richard Griffiths, unes reflexions sobre si és o no correcte "curar" al noi, quan això li destruirà la seva passió... i aleshores, què? El psquiatra... és l'alter ego del propi Shaffer?

Si em permeteu la « broma » només un aspecte « negatiu ». Just darrera nostre, a tres files de distància, van haver d’escollir el mateix dia i hora per anar a veure EQUUS… Ana Aznar i Alejandro Agag. Vaja!