Les mans invisibles i la Barbra Streisand

Les mans invisibles, aquelles que ens dibuixen el destí al seu gust no existeixen. No, de cap manera. No hi ha ningú, cap ésser superior que vetlli pel nostre futur.
Sempre he pensat així, sempre he sigut fins i tot sarcàstic –ho sento- amb gent que creu fermament en l’existència d’algú que ens guia i que pot cambiar el destí com ell vulgui. Suposo que seguiré pensant així en el futur.
Però de vegades passen coses que ni que sigui per un moment fan que dubtis i que el sentiment, que no pas la raó, guanyi en aquesta batalla d’arguments. Com si no, explicar certs “fenòmens” que poden semblar paranormals? Com explicar el que vam viure en el concert de la Barbra Streisand a Dublin?

Tot semblava a punt. Aquell dissabte s’aixecava amb un cel prou clar després de molts dies amb pluja quasi bé continuada a la ciutat. L’herba de St. Stephens Green ben molla era un indicador d’aquest mal temps que Dublin feia dies que suportava. Si que és cert que és una ciutat acostumada als dies grisos i a l’aigua. Però aquest començament d’estiu estava sent massa humit, massa pluja. Per això, quan el dia es va aixecar i es podien veure clapes de blau entre mig d’uns núvols gens amenaçadors, dublinesos i turistes van decidir compartir carrer i parcs per passejar i rebre aquells ratjos de sol tant esperats des de feia dies. El Temple Bar tornava a mostrar la seva cara animada, tant diferent un any abans en la nostra darrera visita a la ciutat ! Músics de carrer, joves fent tertúlia en els pubs…
Sabiem que el concert del vespre era a l’aire lliure, i malgrat ser-ne concients i estar preparats amb els impermeables corresponents, teniem aquella simple temença a que la pluja pogués deslluir una vetllada que havia de ser única a les nostres vides. Com deia la publicitat del concert, “once in a lifetime”. Per això, aquell matí de dissabte mig assoleiat va fer que agafessim, si això era possible, encara més ànims.

D’alguna manera, però, tot no podia anar tant bé. Quan s’acostava l’hora del concert, mentre esperàvem impacients l’arribada del bus, la pluja tornava a la ciutat. Era com si la pluja i Dublin no es poguessin separar per massa hores. Semblava com si es necessitessin, sense tenir-nos en compte a nosaltres, que venim d’un lloc on la pluja és escassa. Erem òbviament uns intrusos a la ciutat, i algú ens castigava amb la incertesa del que podria passar durant el concert. Però hi havia alguna altra mà que ens volia protegir, a nosaltres. Més ben dit, volia protegir el bon gust, l’art, la música, el sentiment, la bellesa… que d’alguna manera conflueixen en l’art de la Barbra Streisand. I en aquesta lluita, nosaltres al mig. Una lluita en que en alguns moments guanyava el cel mig blau i en d’altres la pluja per no deixar-nos gaudir plenament de l’esdeveniment. De fet, a l’arribada a Castletown House, la pluja va desaparèixer com per art de màgia mentre esperàvem que obrissin les portes del recinte. El cami entre l’aparcament i el recinte era realment un lloc per alimentar la il•lusió. Ens endinsàvem en un petit bosc, per un caminet que havien acondicionat per poder suportar el pas de tanta gent que voliem ser-hi, contemplant la visió d’aquells grans arbres en un recinte històric i sentint l’emoció de veure el recinte on per fi veuriem a aquella artista a qui mai crèiem poguéssim arribar a veure. Perquè malgrat que una vegada ens vam plantejar anar-la a veure en un concert a Nova York, les dificultats pròpies de compaginar el viatge i les feines, van fer-ho impossible.

Per fi, després d’acondicionar amb palla el pas per poder entrar –la pluja ja havia fet de les seves, com a efectes colaterals de la batalla-, ja érem dins. Trobar el seient va ser com una altre efecte d’aquesta lluita entre aquella mà que volia protegir l’art i aquella invisible que volia protegir la ciutat dels intrusos. El terra moll, fang per molts llocs, els seients mol mal senyalitzats… I per fi, la pluja en forma de ruixats que apareixien i desapareixien en el temps d’espera. Però els impermeables feien bé la seva feina. Fins que…

Si, va aparèxier Ella amb un paraigua a lo “Mary Poppins” com Ella mateixa va comentar amb simpàtica comicitat. I va ser aleshores quan tot va quedar clar. I com a gran guanyadora de la batalla entre els núvols i la pluja contra el cel blau i clar, va sortir la Barbra envoltada d’un gran Arc de Sant Martí. No, no era un efecte especial. Era realment la Natura que volia fer un petit –a nosaltres ens va semblar molt gran- homenatge a l’art, a la profesionalitat, al bon gust. Com em va dir el meu vei de cadira, un irlandès amb un gran sentit de l’humor, “Barbra has a great Stage Manager!”. El marc, ara si, era incomparable, amb Castletown House com a decorat natural darrera l’escenari. I ara si, el blau del cel guanyava clarament als núvols.

Va ser cosa del destí? O realment hi ha una mà protectora de l’art ben fet i de la Música en majúscules? Com si no, explicar que només acabat el concert la pluja va tenir el seu últim alè, amb quatre gotes comptades? El que està clar és que mai com en aquell moment podiem dir que la Streisand ha fet que sortís el sol i s’esvaïssin els núvols. No podia ser d’una altra manera.

Una magnífica orquestra, quatre cantants superbs de Broadway, la simpatia de la Streisand, la bellesa de les cançons… Massa bonic. Tant, que la resta s’oblida. Tant se val que el concert comencés amb 45 minuts de retard per culpa dels grans embussos per poder arribar, que la senyalització de les cadires fos desastrosa… Ho dic sincerament: Això va tenir una importància molt relativa, i queden com petites anècdotes que no poden gens ni mica deslluir ni treure brillantor a aquesta il•lusió que compartiem tanta i tanta gent en aquell magnífic indret.

Ara que s’ha acabat, quan ja tornem a la rutina de cada dia, sense fotografies, però amb les imatges del concert ben fixades a la memòria, guardarem aquest record amb lletres ben llampants al capdamunt: “Once in a lifetime”, amb un sotstítol que no hi pot faltar: “Si, existeix una mà protectora del bon art i del bon gust” I acabaria amb un “Amen”

Malgrat tot, segueixo éssent l’agnòstic de sempre. Però haig de reconèixer que en certs moments és bonic creure.