Jorge Pardo al Harlem Jazz Club

Hola!

Ahir dilluns vaig tenir ocasió d'assistir al concert que Jorge Pardo oferia al Harlem Jazz Club. Diumenge ja havia actuat a la mateixa sala amb ple absolut, és a dir, totes les cadires ocupades i una autèntica gentada distribuïda per la resta del local fins ben bé la porta. El nom de l'espectacle, Infusión flamenca, va atreure (i a fè que es van fer notar) la munió de fans del flamenc que el fantàstic flautista i saxofonista té a Barcelona. Acompanyat de Pepe Camacho a la guitarra i Javier Malaguilla a les percussions i ballant, el músic (que va acompanyar sovint Camaron i va ser un membre destacat del Paco de Lucia Septet) ens va portar de passeig per les sonoritats flamenques sense deixar de picar l'ullet al jazz més estandar. El concert va estar dividit en dues sessions amb la mateixa estructura: inici com a solista amb un tema d'uns 10 minuts on anava encadenant trossos de cançons pròpies amb homenatges a Paco de Lucía ("Como el agua"), Falla ("El amor brujo") i Duke Ellington (memorable versió de "Caravan"), i una segona part acompanyat de guitarra i percussions (i en un tema un baix) on anava tocant tots els pals: buleria, solea, tanguito.... En un moment donat va introduïr un tema com "una cosa que no me pasó en un viaje entre Mojácar y San Lúcar", i aquesta frase i les melodies que els músics interpretaven em van transportar a un viatge per la costa andalusa més occidental, a la visió de les gavines volejant sobre les platges de Cadis, a la suavitat de les dunes de les platges, amb la seva sorra blanquíssima, la força del vent a les oïdes, la llum fent-te aclucar els ulls i llavors veure-ho tot blanc... i una glopada d'alegria inundant-te el coll, el nas, la boca, les mans...

Una gran nit i un gran concert malgrat la calor enganxosa i fumada que més de 200 persones provoquen en un local com el Harlem. Tot i així, es bó recuperar aquesta sala (que crec que ha estat tancada per reformes estructurals) i els seus concerts de "petit format": son els que fan afició, on els músics es guanyen poc a poc un nom i un reconeixement, i és on pots fer una cervesa o un peta (un hander, com diu un amic) amb el paio que acabes de veure dalt de l'escenari fent ballar els dits sobre el seu instrument i comentar la jugada, i qui sap si això acaba amb el teu nom a les dedicatòries d'un disc...

Salut i música. Ah, i gràcies al Carles per convidar-me al concert! Ets un crack!

Joan