Marta

Aquest mes canvio el registre de la meva columna perquè no em puc treure del cap a la Marta, la nostra veïna i companya d’escola de la meva filla. Amb onze anys, fa pocs dies que ha perdut el seu pare d’una cruel malaltia. Davant de cops com aquest, sempre se m’ha fet molt difícil expressar el meu condol. Si gairebé no ens surten les paraules de consol per a la seva mare, que li podem dir a una nena d’onze anys?

No n’hi ha prou amb dir que la vida és molt injusta i que els ha jugat una mala passada. No n’hi ha prou d’encoratjar-los amb paciència i resignació. No n’hi ha prou dient que el temps tot ho cura.

Amb un profund sentiment de tristesa i impotència, només se m’acut dir-li que comparteixo amb ella els seu dolor. Perquè jo també vaig perdre el meu pare quan era un nen. Només tenia prop de quatre anys, i avui encara recordo amb tot detall el dia en que va succeir. La Marta tampoc no ho oblidarà.

Tots a la vida portem una motxilla amb el nostre bagatge personal, i la tenim plena de coses dolentes que ens pesen molt i de coses bones que ens alleugen la càrrega. I ara, amb només onze anys, la Marta ha de dur una feixuga càrrega a seva motxilla. Jo també la vaig dur però, amb el temps, vaig anar alleugerint la meva càrrega amb els records dels bons moments viscuts amb el meu pare.

És per això que, només se m’acut dir-li a la Marta que ompli la seva motxilla amb els records dels bons moments viscuts. Les vacances, els Nadals, les festes d’aniversari, les pessigolles, les abraçades, els petons i els consells d’un bon pare que t’ha estimat tant.

Entre tots, Marta, t’ajudarem a recordar les coses bones del teu pare i així alleugerirem el pes del teu bagatge.

(Publicat originalment a EL NAS de Cardedeu - desembre 2007 - LA COLUMNA)