Normalitat democràtica

El resultat de les eleccions generals del passat dia 9 és categòric: la majoria ha decidit donar el seu recolzament a la continuïtat de l’ acció de govern dels Socialistes. Tenim, doncs, per davant, quatre anys més per seguir treballant en la línia encetada.

Però aquests resultats ens han deixat també una alta conseqüència, la bipolaritzacio política al nostre país. Efectivament, els resultats obtinguts per les dues forces majoritàries, PSOE i PP, han portat a la llum la confirmació d’ una tendència que es manifesta des de, pràcticament, l’ inici de la nostra història democràtica.

Així, el 1977, els diputats obtinguts pels partits polítics diferents dels dos majoritaris, UCD i PSOE en aquell moment, van ser 66, sobre els 350 del Congrès dels Diputats; 61 al 1979, amb els mateixos partits majoritaris. 41 l’ any 1982, en que el PSOE va obtenir la majoria més àmplia de la democràcia, essent ja AP-PDP la segona força i 61 als comicis del 1986. A les eleccions del 1989, amb PSOE i PP per primera vegada, 68; i al 1993, 50. L’ any 1996, primera victòria del PP, 53; l’any 2000, van obtenir 42; 38 l’ any 2004 i, finalment, 27, en les últimes eleccions.

A falta d’ estudis publicats pel moment en relació als resultats d’ aquestes eleccions, m’ aventuro a deixar sobre la taula algunes consideracions personals. En primer lloc, la bipolarització no ha estat un fenomen nou en aquests comicis. Com hem pogut veure amb les dades anteriors, es tracta d’ una tendència que, en tot cas, podem dir que s’ està confirmant període rera període des de l’ inici de la democràcia.

D’ altra banda, les causes s’ han de buscar en diferents arrels. Segurament han influït les campanyes electorals, especialment l’ última, tant per part del PSOE com del PP, en el sentit que, tant l’ un com l’ altre, han fet èmfasi en recordar que o guanyaven uns o ho feien els altres. És en aquest sentit que s’ ha d’entendre l’ anomenat vot útil, del que tant han parlat aquests dies IU i ERC per tal de justificar les seves davallades.

És possible que la llei electoral, vigent des del 1985, afavoreixi també aquest bipartidisme. Pel que fa, però, als resultats de les últimes eleccions, d’ haver-se aplicat el tant cridat principi “una persona un vot”, es a dir, un sistema estrictament proporcional, sense tenir en compte la distribució de població en el territori ni les actuals circumscripcions provincials, les formacions nacionalistes haurien obtingut pràcticament els mateixos resultats (CIU 11/11, ERC 3/4, PNV 6/4, CC 2/2, BNG 2/3, NA-BAI 1/1, apareixent CHA amb 1 diputat); respecte UPD, hauria obtingut 4 en lloc d’ 1. La variació més significativa hauria estat la d’ IU, que hauria obtingut 14 diputats en lloc de 2 (és aquesta formació qui més fort està reclamant la modificació de la Llei Electoral). En total, el número de diputats de formacions diferents de les dos majoritàries seria de 44, havent-hi tant sols un partit, IU, amb resultats significativament superiors. La Llei electoral tampoc explica per si sola, doncs, el bipartidisme.

Hi ha una altra circumstància que, al meu parer, sí podria explicar l’ accentuació d’ aquests resultats amb una major claredat. La política desplegada els últims quatre anys pel govern socialista, una legislatura dirigida a l’ acció social i el reconeixement de drets, d’ apropament i diàleg amb les posicions nacionalistes (de reconeixement, es pot dir també, d’ aquestes posicions) ha facilitat l’ aproximació d’ un electorat sensible a aquestes qüestions, que ha vist en els socialistes una opció global a les seves inquietuds. Aquesta política extraordinàriament progressista i transversal ha aconseguit, segurament, aglutinar sensibilitats diverses dintre l’ esquerra del nostre país, sensibilitats fins ara disperses: verds, una part dels nacionalismes...

Crec que aquest ha estat un dels èxits de la legislatura del govern de Zapatero. I espero sincerament que hagi estat només l’ inici d’ un llarg període de progrés pel nostre país.

En aquest sentit, el bipartidisme, present a la majoria de les democràcies occidentals, no és més que manifestació de normalitat democràtica. Són els votants qui finalment decideixen. La qüestió fonamental radica, des del meu punt de vista, en la correcta gestió de les majories obtingudes, es a dir, en la responsabilitat de govern.

Els últims quatre anys els socialistes han demostrat que és possible gestionar la confiança dels ciutadans i ciutadanes amb aquesta responsabilitat, amb coherència, acomplint les promeses.

Pot ser, a partir d’ ara, ens haurem d’ acostumar a una nova forma de fer i d’ entendre la política, i pot ser aquesta nova política vingui donada per una situació de bipartidisme encara més marcat. Si ha de ser com els últims quatre anys, que així sigui.